José Ballester Gozalvo

Fou un polític valencià que nasqué al Cabanyal l’1 de març de 1893-París i va morir el 25 de juliol de 1970 a Paris.

Va ser un dels tretze fills que va tenir Vicente Ballester Fandos, conegut en El Cabanyal com “mestre Vicentico”. En 1908 amb catorze anys figura com a «impulsor i primer president del Llevant O. D.»; però orienta prompte la seua vocació cap a l'ensenyament, ja que va aconseguir el títol de mestre i fins i tot es va doctorar més tard, en Dret. Es trasllada a Madrid, on es registra la seua alta com a soci de l'Ateneu amb data 10 de febrer de 1918, i del que seria membre de la Junta de Govern, davall la presidència de Miguel d'Unamuno, després de les eleccions internes celebrades el 8 de juny de 1933. Integrat en el moviment de renovació pedagògica de la “Escuela Nueva”  2019, va ser catedràtic de l'Escola Normal de Segòvia des de 1920 on coincideix i fa amistat amb Machado i de la de Toledo a partir de 1928. «La seua alta en el Col·legi d'Advocats de Madrid data de setembre de 1927»,  i va obrir despatx a Madrid. En 1929 participa en la fundació del Partit Republicà Radical Socialista i al començament de 1931 figura com a president del Centre Republicà de Toledo.

Inicia la seua carrera política en ser triat regidor de l'Ajuntament de Toledo en les eleccions de 1931, oi va cupar la seua alcaldia durant sis mesos com a diputat del Partit Republicà Radical Socialista; càrrecs que deixaria quan en 1933 es va traslladar a Madrid com a professor de l'Escola Normal Central i vocal del Patronat de les Misiones Pedagógicas. En eixe període també desplega certa activitat periodística fundant el periòdic La Lucha a Toledo en 1932, i com a corresponsal de La Voz Valenciana i col·laborador en La Semana Gráfica.

Durant la revolució de 1934, és detingut i empresonat. Després del triomf del Front Popular el 16 de febrer de 1936, és sol·licitat per al càrrec de director general de Primer Ensenyament, amb Francisco Barnés al capdavant del Ministeri Instrucció Pública. Després del pronunciament del 17 i 18 de juliol de 1936 que provoca la guerra civil espanyola, Ballester és nomenat assessor jurídic de la Presidència de Govern, i més tard, a Barcelona, s'encarrega de l'Auditoria General de Guerra de la Comandància Militar de Catalunya.

Perduda la causa republicana, Ballester es va instal·lar a París. En 1942 el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme el va condemnar en rebel·lia a trenta anys de presó. A través de la seua amistat amb Herriot, president de l'Assemblea Nacional francesa, va aconseguir el lloc de cap de la secció espanyola de la Biblioteca del Parlament de França. També va col·laborar en l'editorial Aristides Quillet com a director científic de les obres en castellà. Al febrer de 1945 va publicar a Montpeller En el desterrament, relat de reflexions històrico-biogràfiques reeditat en 2012.
Però el més interessant potser de la seua vida en l'exili va ser la seua activitat política, exercint diversos càrrecs, com a sotssecretari d'Estat en el Govern de la República en l'exili, vicepresident de la Lliga Espanyola de l'Ensenyament, directiu de l'Ateneu Iberoamericà de París, president d'Esquerra Republicana i de la Lliga Espanyola de Drets Humans, càrrec des del qual %o2013durant els trenta-un anys que va viure a França 2013 va denunciar davant les Nacions Unides la política de Franco. En la dècada de 1960 es va afiliar al PSOE, en la seua secció parisenca. Fou soterrat a París, amb l'arena de la platja del Cabanyal                                                          

Aquest carrer fins el 2019 s'anomenava Pavía.