El perquè del blog

Passa a sovint que quan vivim en un lloc, per exemple en un barri, solem conéixer les seues gents, hi fem vida i fins i tot els més vells coneixen un poc de la seua història. Però, malgrat que estem farts de transitar pels seus carrers i coneixem els seus noms, molt probablement, mai ens hem parat a pensar realment a quines persones o llocs fan referència eixos noms. Així, llevat d’alguns noms més coneguts, ignorem la major part dels noms dels nostres carrers. La intenció d’aquest blog, per tant, és donar a conéixer què hi ha darrere de cadascun dels noms i incitar la gent a que amplie pel seu compte el que ací se suggereix.

En un altre blog ja he parlat dels orígens del nostre barri, a través de les fotos, allí feia un breu repàs a la història de la Malva-rosa i dels esdeveniments que la bastiren, farcits, això sí, d’anècdotes tant personals com col·lectives. En aquest, en canvi, parlarem únicament dels noms dels nostres carrers.
Nomes hi ha tres carrers que estan lligats al nostre barri. Un d'ells és l'avinguda de la Malva-rosa (nom de la famosa planta), eix central del barri i on s'aplega la major part del comerç. Un altre és la plaça Felix Robillard, tot i que aquest nom és una miqueta recent, ja que data de 2010 i, a més, a proposta de l'Associació de Veïns del nostre barri. Resulta paradoxal que el fundador del barri no disposara ni tan sols d'un lloc on poder recordar-lo (de vegades la memòria és molt injusta). L'espai on està ubicada actualment l'esmentada plaça abans no existia, per tant es tractava d'un nou espai que calia batejar amb un nom. Per últim cal ressaltar la plaça Hugo Zárate, que fa referència a un dels presidents de l'Associació de Veïns de la Malva-rosa que, a més fou president de la Federació d'Associacions de la Comunitat Valenciana, tristament mort d'un infart.
Hi ha d'altres noms que ens poden resultar un tant curiosos, com per exemple aquells relacionats amb les illes Canàries. L'explicació és ben simple, es tracta d'un agraïment que la ciutat de València va fer cap a eixes illes a causa de l'ajuda enviada quan es va produir la riuada de 1957.
Uns altres noms que també sorprenen són els dedicats a diversos sants i frares, encara que tots ells fan referència a l'hospital València al Mar (anteriorment Sant Joan de Déu) i molt pròxims a ell, ja que estan relacionats amb l'orde hospitalària de Sant Joan de Déu.
Finalment destacar un personatge, el qual molt a sovint se'l relaciona amb el nostre barri, que tot i no tenir cap carrer està representat per dos edificis. Em referisc a  l'escriptor Blasco Ibáñez, que disposa d'una casa-museu i que també dóna nom a un dels col·legis públics de la Malva-rosa.

Els carrers de la Malva-rosa

El nostre barri, com hauríem de saber, fou una mena d’ampliació del Cabanyal, d’igual manera que aquest ho havia estat respecte del Grau. Està situat al nordest de la ciutat entre les antigues séquies de la Cadena (avinguda dels Tarongers) i de Vera (carrer Arnau de Vilanova), d'una banda i de l'altra entre la platja i l'antiga via de Barcelona (carrer de l'Enginer Fausto Elio). 
D’un costat, l’extensió de l’extrem nord és d’uns 600 m, mentre que a la zona sud hi ha uns 850 m. D’un altre costat, la cara est té uns 1100 m, mentre que la part oest arriba als 1000 m. Té una superficie aproximada de 0,730 km² i presenta una forma trapezoidal.

Finalment apuntar que el nostre barri consta de 46 carrers i places. Els anirem veient d’un en un i per ordre alfabètic:

Alcossebre, Antonio Ponz, Arnau de Vilanova, Beat Juan Grande, Berenguer de Montoliu, Bolbait, Botànic Felix Robillard, Cavite, Cristóbal Llorens, Cronista Francisco Momblanch, Doctor Álvaro López, Enginyer Fausto Elio, Enginyer Manuel Maese, Fuerteventura, Gomera, Gran Canària, Guillem Escrivá, Hugo Zárate, Illa de Hierro, Isabel de Villena, Juan Soriano Esteve, la Font d’Encarròs, la Malva-rosa, Lanzarote, Las Palmas, Llibertador Simón Bolivar, María Carbonell, Mendizábal, Músic Moreno Gans, Orotava, Osset, Pare Antón Martín, Pare Francisco Camacho, Pare Pedro Velasco, José Ballester Gozalvo, Pintor Juan Genovés, Pintor Vidal Corella, Riu Jiloca, Riu Pisuerga, Riu Tajo, Sant Joan de Déu, Sant Rafael, Séquia de la Cadena, Tarongers, Teide i Vicente la Roda.

També podem fer una classificació d’oest a est:

 

Enginyer Fausto Elio, Plaça Pintor Vidal Corella, Pintor Joan Genovés, Plaça del Músic Moreno Gans, Doctor Álvaro López, Riu Pisuerga, Beat Juan Grande, Gran Canària, Pare Francisco Camacho, Pare Pedro Velasco, Riu Jiloca, Berenguer de Montoliu, Teide, Pare Antón Martín, Guillem Escrivá, Plaça de la Orotava, Plaça del Botànic Felix Robillard, Avda Malva-rosa, Antonio Ponz, Plaça d'Hugo Zárate, Plaça del Llibertador Simón Bolivar, Plaça del Cronista Francisco Momblanch, Cavite, Isabel de Villena, José Ballester Gozalvo.

O de sud a nord:

Arnau de Vilanova, Mendizábal, Enginyer Manuel Maese, Cristóbal Llorens, Illa de Hierro, Juan Soriano Esteve, Gomera, Fuerteventura, Bolbait, la Font d´'Encarròs, Lanzarote, Vicente la Roda, María Carbonell, Sant Rafael, Sant Joan de Déu, Riu Tajo, Osset, Alcossebre, Tarongers, Séquia de la Cadena.

Alcossebre

 Alcossebre és un nucli turístic costaner situat dins del terme municipal d'Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) a la província de Castelló, el qual consta de dos nuclis tradicionals, Alcossebre i Capicorb; i de diverses urbanitzacions, entre les quals destaquen les Fonts i el Pinar. limitant amb el terme de Peníscola al nord i el de Torreblanca al sud. Té uns 2,200 habitants.

En el litoral s'estenen les grans platges de la Romana, el Moro, les Fonts, el Carregador, Tres Platges i Manyetes; en l'àrea de Ribamar està la platja de Ribamar i cales com cala Mundina i cala Blanca. Hi ha un port esportiu en el nucli de les Fonts on els ullals brollen enmig de la platja. Al nord de la població s'estén el Parc Natural de la Serra d'Irta.

Prop de la població, en un cim es troba l'Ermita de sant Benet i santa Llúcia que funcionen com autèntics miradors des d'on contemplar les muntanyes pertanyents al paratge natural de la Serra d'Irta.

L'economia s'ha basat en l'activitat agrària i la pesca dels rics caladors del Fang (davant la costa del Prat de Cabanes-Torreblanca). Actualment, l'activitat pesquera comercial ha desaparegut i el turisme és el motor econòmic de la població. Prop de la carretera que uneix el nucli amb Alcalà hi ha un baixador del ferrocarril de València a Barcelona, que va ser clausurat durant els anys 90.

Antonio Ponz

 Antonio Ponz Piquer (Begís, 28 de juny de 1725 - Madrid, 4 de desembre de 1792) va ser un pintor i escriptor il·lustrat valencià. L'any 1773 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia de la Història i el 1776 de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, de la qual va ser secretari i examinador de tots els projectes d'obres en temples espanyols. Des d'aquest càrrec, que va ocupar 14 anys, i ajudat pel seu amic Ventura Rodríguez va exercir una vertadera dictadura artística imposant l'estil neoclàssic. Va influir en la creació de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de València.
Va rebre una formació molt completa, humanística, artística i teològica, a Sogorb, la Universitat de València, Gandia, l'Escuela de las Tres Artes de Madrid, Roma i Nàpols, on va conèixer les recentment descobertes ruïnes de Pompeia. Va treballar en la recopilació d'obres i relíquies del monestir de l'Escorial, completant la seua galeria de retrats de savis espanyols, i copiant alguns quadres de mestres italians.
Va realitzar un famós viatge per Espanya que començà per comanda de Pedro Rodríguez de Campomanes per a inspeccionar els béns artístics a Andalusia que havien pertangut a la Companyia de Jesús acabada d'expulsar per Carles III (1767). El viatge va ser origen de la seua famosa obra Viage de España, o Cartas en que se da noticia de las cosas mas apreciables y dignas de saberse, que hay en ella, en què expressa la seua visió de múltiples aspectes de la realitat social, tot i que particularment s'ocupa de l'estat del patrimoni artístic, que descriu des d'un punt de vista fortament influenciat per la Il·lustració i el Neoclassicisme.

Arnau de Vilanova

Probablement Arnau de Vilanova va nàixer en la ciutat de València l'any 1240 i va morir en Messina (Sicília) en 1310. Existeix certa controvèrsia perquè podria haver nascut a Aragó (Villanueva de Jiloca), però per descomptat si va anar així quasi immediatament es va traslladar a València, on va créixer. Va passar la seua llarga vida a cavall entre Montpeller, València i Sicília.
En 1260 estudiava Medicina a Montpeller. En 1290 era un destacat professor de la Facultat de Medicina d'eixa ciutat, la millor de l'edat mitjana. La ciència que Arnau va practicar es basava en els preceptes d'Hipócrates, Galeno i Avicena, la medicina àrab i teories pròpies. Ell mateix va traduir a Avicena, Galeno i altres autors
Vilanova va escriure dotzenes de llibres, alguns obres clau per a la medicina europea, com Regimen Sanitatis ad regum Aragonum (Règim de salut per al rei d'Aragó)(1305-1308) o Speculum medicinae (Cristall mèdic) (1311?). Els seus llibres i tractats van ser traduïts a diversos idiomes i reimpresos en nombroses ocasions.
Tradicionalment se li considera el descobridor de les propietats desinfectants i profilácticas de l'alcohol, sens dubte un fet molt important per a la medicina d'aquella època, ja que encara no es coneixia el concepte d'infecció. També va introduir a Europa el secret de la destil·lació de l'alcohol, un descobriment àrab.
Vilanova va ser el millor metge d'Europa, possiblement el millor del món llatí medieval. Prova d'açò és que va ser el doctor personal dels reis de València Pere I, Alfons I i Jaume II i de papes com Bonifaci VIII, Benedict XI i Clement V. També va ser intèrpret de somnis de Frederic II, el rei de Sicília.
Aquest Homo Universalis va ser un erudit que sabia de medicina, humanitats, filosofia, teologia i un políglota que parlava hebreu, àrab, algunes llengües vulgars de les actuals França i Itàlia i probablement el grec. Va escriure les seues obres en valencià i llatí. Va ser metge, professor, teòleg, escriptor, ambaixador a París.
Com a autor d'obres científiques va abordar temes de medicina, cirurgia, farmàcia, astrologia, alquímia, higiene, etc. Com a autor d'obres religioses va escriure la Confessió de Barcelona, la Llicó de Narbona, el Raonament d'Avinyó i la Informació espiritual al rei Frederic, redactats tots ells emtre 1305 i 1310. Pensava que la fi del món era imminent i les seues obres religioses van alçar butllofes. Va ser perseguit per inquisidores i va conèixer la presó, però al final sempre va ser absolt per tots els papes.

Com a curiositat indicar que aquets carrer era abans l'últim tram del Camí de Farinós.

Beat Juan Grande

Juan Grande Román (Carmona 6 de març de 1546 - Jerez de la Frontera, 3 de juny de 1600) va ser un religiós de l'Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu. És venerat com a sant per l'Església catòlica i com a sant patró de la diòcesi d'Asidonia-Jerez.

Va quedar orfe de pare als onze anys. A Sevilla va aprendre l'ofici de teixidor, i als 17 anys tornà Carmona a treballar-hi com a venedor de roba. Una crisi espiritual el conduí a deixar la família i retirar-se a l'ermita de Santa Olalla, a Marchena, on s'estigué prop d'un any, meditant sobre la seua vida. Va decidir de seguir la vida religiosa i dedicar-se a servir els necessitats; renuncià al matrimoni i, vestit només d'un hàbit de sac, prengué el nom de Juan Pecador.

Va començar tenint cura d'un matrimoni d'ancians que no podien subsistir: se'n féu càrrec i demanava almoina per mantenir-los. Als 19 anys va marxar a Jerez de la Frontera, on continuà ajudant els pobres, presos i malalts abandonats i sense recursos. Freqüentava l'església dels franciscans, prenent un d'ells com a guia espiritual. Prompte va ser conegut per la seua caritat i desinterés. El gener de 1574, una epidèmia assolà Jerez; Juan adreçà al municipi un memorial demanant assistència institucional per als malalts, que morien al carrer, però veient que la resposta no era suficient, ell mateix va obrir un hospital, que va anar creixent poquet a poquet. Va rebre el nom d'Hospital de La nostra Senyora de la Candelaria.

Va tenir notícia que Joan de Déu havia creat a Granada una institució similar, que va visitar en 1574. Veient-ne l'organització, va decidir d'unir-s'hi, adoptant al seu hospital de Jerez les regles i manera de viure del de Granada. Això va fer que altres persones s'untren al projecte de Juan i començaren a treballar a l'hospital. L'obra va poder estendre's i molt prompte es van fundar nous hospitals a Medina Sidonia, Arcs de la Frontera, Port de Santa María, Sanlúcar de Barrameda i Villamartín. La proliferació de centres petits, però, multiplicava els esforços i els feia menys eficients. Les autoritats municipals van decidir de reduir-ne el nom. Davant del perill d'haver de tancar l'hospital de Jerez, Juan Gran va escriure un nou memorial explicant-ne el funcionament i l'assistència que s'hi donava. Rodrigo de Castro, arquebisbe de Sevilla, encarregà llavors Juan de la gestió de la reducció proposada.

Juan Pecador és lliurà completament a l'atenció als necessitats de tot tipus, especialment els més marginats: presos, malalts terminals, prostitutes, nens abandonats... Durant l'epidèmia de pesta de 1600, a Jerez, va encomanar-se de la malaltia, morint el 3 de juny.

Va ser tingut com a sant després de la seua mort. Fou beatificat en 1853 per Pius IX i canonitzat per Joan Pau II el 2 de juny de 1996. Proclamat patró de la nova diòcesi d'Asidonia-Jerez en 1986, els seues restes són al santuari de Sant Joan Gran, a l'hospital Sant Joan Gran, de l'Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu.