Berenguer de Montoliu

Fou un vicealmirall al servei de Pere el Gran i d’Alfons el Liberal. Manava quatre galeres, que s’uniren a l’estol de Roger de Llúria poc abans del combat decisiu contra l’esquadra francesa, el 1285. Alfons II li encomanà el comandament d’un estol el 1289, per si de cas esclatava la guerra amb Carles II d’Anjou. Cooperà per mar a la presa de Tarifa per part de Sanç IV de Castella el 1292.

La conquesta, reconquesta o presa de Tarifa va ser una operació militar liderada per la Corona de Castella-Lleó, amb suport genovés, aragonès i granadí, mitjançant la qual es va conquistar en 1292 la ciutat de Tarifa, en poder dels benimerins. És un dels episodis més importants de la Batalla de l'Estret. El cèrcol a la ciutat, que havia mantingut una importància estratègica clau al llarg de bona part l'Edat Mitjana per a les diferents potències de la zona, va consistir en un atac combinat de forces terrestres i navals. Ja des de l'any anterior Tarifa havia sigut sotmesa a un bloqueig naval per a evitar l'aprovisionament de subministraments. El contingent naval, liderat per l'almirall genovés Benedetto Zaccaria, estava compost per una flota de naus genovesas, castellanes i aragoneses (subcomandadas les últimes per Berenguer de Montoliu). Sanç IV també va comptar amb ajuda logística de l'emirat de Granada. El cèrcol terrestre es va configurar cap a juliol de 1292, amb l'arribada a la zona de Sanç IV de Castella. L'entrada de les seues forces victorioses en la ciutat es va produir cap al 14 d'octubre de 1292.
La conquesta de la ciutat va ser l'avanç cristià més determinant en dos segles de conflictes en l'àrea de l'Estret de Gibraltar. La lluita entre les armades cristianes i musulmanes en aigües de l'estret va ser sempre tenaç i mantinguda i, encara que es va mostrar indecisa durant dècades, al final es va decantar pels regnes cristians, sobretot després de la conquesta de Tarifa.

Bolbait

Bolbaite en castellà, és un municipi que pertany a la província de València i a la comarca del Canal de Navarrés, està situat al sud-oest de la província de València, a la conca del riu Sallent, més o menys  al centre de la comarca. La superfície del terme és ondada, alçant-se d'est a oest, des dels 250 fins als 600 m. Dista 84 km de la ciutat de València i té uns 1400 habitants. 

El 67% de les empreses del municipi es dedica al comerç, l'hostaleria i el sector serveis. Aquestes empreses destaquen per ser familiars i amb pocs treballadors.
Quant a l'agricultura, Bolbait viu dels productes que dóna la terra. Així de la ramaderia obté bons embotits, com les llonganisses, les botifarres de carn, ceba o arròs i les patrotas. 

Les explotacions de bestiar oví, caprí i porcí, juntament amb la cunicultura defineixen el sector ramader de Bolbait. També es manté l'apicultura.
Finalment, cal assenyalar que existeixen una sèrie de terrenys destinats a cultiu industrial, entre els quals destaca el tabac, activitat que no es veu reflectida estadísticament. Malgrat açò, el cultiu del tabac i la seua transformació ha sigut i és una activitat específica del municipi i de la comarca. Encara que existia un monopoli de l'Estat sobre el cultiu del tabac, l'activitat de la seua transformació en cigars artesanals es manté activa a Bolbait com una forma d'economia submergida. Aquesta activitat ha dotat d'una certa idiosincràsia a la zona, en els seus cultius, i en els seus habitatges, en les quals la part superior es dedica a actuar com assecador de tabac, o fins i tot en la construcció d'edificis específics, assecadors, que en l'actualitat estan davall figures de proteccions urbanístiques. Es tracta d'un conjunt d'edificis dedicats a l'assecat de les fulles de tabac que van ser edificats per propietaris particulars de Bolbait en les dècades dels anys 50-60. Són edificis d'una planta, amb teulada a dues aigües, i estan situats en la part superior de l'àrea d'esplai del riu, en un lloc visible del municipi. Actualment existeix una fàbrica que elabora i comercialitza diferents classes de puros, com els caliquenys.

Botànic Felix Robillard

Jean Felix Robillard Closier (1812-1888) fou la persona que amb el seu assentament al nostre barri el va crear. De fet una de les plantes que usava en la creació de les essències que fabricava és la que donaria nom al nostre barri: la malva-rosa.

Va ser jardiner en cap dels Camps Elisis, es va formar en l'l Institut Horticole de Fromon i en el Jardin de Plantes de París, on també va estudiar Cavanilles. En 1848 va emigrar cap a València cercant nous reptes on s'establiria després de ser nomenat jardiner major del Botànic.

Va adquirir uns terrenys de marjal al nord del Cabanyal i els va dividir en tres grans àrees: la seua casa, la fàbrica d'essències, on va plantar i la de sabó. Fixarà la seua residència en una alqueria en el camí de la Malva-rosa, junt a l'actual Camp de Futbol de la Malva-rosa.  La residència familiar, per fer-nos una idea de com era de gran, tenia 22 habitacions i un hort de 6.848 metres. En aquests terrenys instal·là fonts i hivernacles.

Va dessecar els terrenys existents i sobre els mateixos va posar en marxa una finca dedicada al cultiu de geranis pelargonium capitatum, una flor originària de Cap Verd a Sud-àfrica, comunament coneguda com malva-rosa. Va resultar que la fàbrica va ser la primera d'essències establida a Espanya i la primera de sabons tocadors i perfumeria establida a València.  D'esperit innovador, Robillard va aprofitar el bon rendiment de la malva-rosa, la seua riquesa en oli essencial i els seus coneixements científics per a muntar en 1860 una fàbrica d'essències en una antiga fosa situada entre l'actual plaça de Vera i l'avinguda de la Malva-rosa on va produir essències de malva-rosa, berbena, artemísia, nards i oli d'ametles, entre altres productes. Malgrat la gran varietat, va ser la malva-rosa la que va arribar a conrear a escala industrial per a la seua fàbrica de sabons i essències i amb les quals es va presentar en l'Exposició de Londres de 1862 i en la de París de 1867. Amb elles va arribar a obtenir el reconeixement del pare de la cosmètica moderna, Eugene Rimmel, i una medalla de bronze en l'Exposició de París, així com referències en totes les publicacions importants sobre olis essencials per a la fabricació de perfums de l’època. A València va impulsar el cultiu a escala industrial de la malva-rosa  i va posar en funcionament una fàbrica d'essències pionera.

Robillard va contribuir, doncs, a la difusió del nom de València pels cinc continents a causa de la fama del seu establiment d'horticultura, la seua fàbrica de sabons i essències i la divulgació científica de la seua tasca en nombroses publicacions. Entre el seu llegat a la societat valenciana destaca la millora de la salubritat dels terrenys que constituïen l'actual barri de la Malva-rosa i l'origen del seu nom; la seua tasca en la reordenació del Jardí Botànic i en el disseny dels hivernacles; així com la seua aportació a la modernització de l'agricultura valenciana i al desenvolupament del teixit industrial del segle XIX.

Va morir el 30 de setembre de 1888 als 76 anys. Està enterrat en el Cementeri del Cabanyal i actualment compta amb una plaça amb el seu nom, gràcies a la insistència de l'Associació de Veïns de la Malva-rosa que des de l'any 2000 va promoure aquesta iniciativa i que finalment cristal·litzaria a l'any 2010.  La plaça i el parc van ser possibles gràcies als fons del govern d'Espanya que llavors presidia Rodríguez Zapatero, amb els diners del famós "pla Zapatero" que es va engegar per a reduir l'atur en els ajuntaments. Tot i que hauria d'haver estat un gran acte en memòria de tan insigne personatge, la retolació es va fer sense acte oficial ni públic. Robillard fou víctima de la tensió política entre el PSOE i el govern del PP de Rita Barberá, que no va inaugurar ni una sola obra del pla per a mantenir-lo en l'ombra. Ni tan sols es van dignar a posar una llegenda al costat del monòlit. Per a més inri no van plantar ni una trista malva-rosa.

Alguns dels descendents del botànic encara viuen prop de la Malva-rosa,  concretament en una finca coneguda com a "L'Hort dels Misteris" ja en el terme municipal d'Alboraia.

Cavite

La batalla de Cavite va ser l'enfrontament entre forces navals nord-americanes i espanyoles ocorregut l'1 de maig de 1898 en la badia de Manila en el context de la guerra hispà-nord-americana.. El 25 d'abril de 1898 es va iniciar la guerra entre Estats Units i Espanya. En els primers dies d'aquest conflicte, els nord-americans van mobilitzar ràpidament a la seua flota i la van posar en marxa cap a les illes Filipines, de sobirania espanyola des del segle XVI.
A Cavite, el contralmirall espanyol Montojo disposava d'una gran diversitat de canons i de set bucs de guerra, un d'ells, el creuer Castilla, tenia el casc de fusta, alguna cosa encara normal en l'època. L'esquadra nord-americana estava comandada pel comodoro George Dewey i disposava de cinc creuers i un canoner. Els bucs nord-americans van cercar a l'esquadra espanyola, trobant-la a Cavite, en la badia de Manila.
Els espanyols havien preparat una sèrie de bateries per a intentar enfonsar els vaixells nord-americans, a més dels canons de la pròpia flota. També es van disposar algunes mines. A l'alba de l'1 de maig la batalla va començar.
Els espanyols, quan van veure la flota enemiga, van obrir foc. Els trets van errar el blanc, ja que encara es trobaven a 6 km de distància. Els nord-americans per la seua banda van esperar a estar a 4 km per a començar a disparar a discreció. Els bucs espanyols es van mantenir immòbils disparant, mentre els bucs enemic es movien en fila realitzant passades i acostant-se a poc a poc. Els espanyols disparaven amb una baixa freqüència si els comparem amb els nord-americans que no van escatimar en munició.
A mesura que passava el temps, alguns bucs espanyols van començar a cremar (Castella), el vaixell almirall on es trobava el contralmirall Montojo es va llançar contra els bucs enemics però nombroses andanades li van fer desistir. El vaixell almirall Reina Cristina va començar a cremar-se després dels diversos impactes. El buc de comandament es traspassà al Isla de Cuba. Altres vaixells espanyols havien patit danys considerables, l'Ulloa i el Marqués del Duero.
Malgrat tot, després d'haver gastat la meitat de les seues municions, l'esquadra nord-americana no havia aconseguit grans danys, a causa principalment de l'escassa precisió del seu tir. Només en els creuers Cristina i Castilla els danys eren quantiosos i molt greus les pèrdues, malgrat la qual cosa totsdos bucs continuaven a flotació. No obstant açò, Montojo no albergava cap dubte sobre el resultat final, i va donar l'ordre de llevar els tancaments de les peces i obrir les vàlvules de fons per a enfonsar els navilis on estaven. Dewey, encantat, va tornar a la càrrega aniquilant el que quedava a flotació. A més el contralmirall Montojo va desembarcar per a guarir-se d'una contusió, abandonant la seua flota enmig de la batalla; temps després va ser expulsat de l'armada, encara que anys després va ser readmès de nou.
Les baixes van ser molt desiguals. Els americans van reconèixer 13 homes morts i 38 ferits i cap buc destruït. Els espanyols van patir 60 morts en l'esquadra i 17 més en l'arsenal, i 193 ferits.  A més de 7 bucs destruïts.

Després del Tractat de París, signat al desembre, Cuba i Filipines van passar a mans nord-americanes.

El seu nom complet era "Herois de Cavite", però quedà reduït a l'actual. Anteriorment era conegut com a Via Pedrera o del Puig perquè hi circulava el tren construït en 1860 exclusivament destinat al trasllat del rodeno de les pedreres del Puig per a les obres del port i empedrat dels carrers de València. També per ella circularia el tren que portava carbó a la fàbrica, anomenada Ballesteros, i que el transformava en blocs de conglomerat destinats a les màquines de vapor dels trens. La via travessava la fàbrica i en eixir s’ajuntava amb d’altres vies: la del trenet i la que procedia de l’antiga estació d’Aragó, anomenada via xurra. Esta via serviria per a vertebrar el barri que aniria desenvolupant-se al llarg del seu recorregut.

Cristóbal Llorens

Cristóbal Llorens (1553-1617) va ser un pintor tardorenacentista valencià, deixeble i continuador de l'estil de Juan de Juanes.
Anomenat alguna vegada Cristóbal Llorens I o el Major per a diferenciar-lo del seu nebot, Cristóbal Llorens II , va nàixer a Bocairent on va poder conèixer a Joan de Joanes, el testament del qual va rebre el 20 de desembre de 1579 en la seua qualitat de notari, ofici que va deure aprendre, alhora que el de pintor, amb ajuda del seu germà Onofre Llorens, cirurgià.
S'han documentat nombrosos retaules contractats per ell, tant en localitats de València com de la província d'Alacant, encara que en la seua major part es tracta d'obres no conservades. En 1591 va ser cridat a València amb altres pintors perquè informara sobre la decoració de la Sala Nova del Palau de la Generalitat, del qual es va excusar per trobar-se ocupat en el retaule del Rosari de la parroquial d'Elda, acabat un any després; en 1593 es trobava a Caudete, pintant el també desaparegut retaule de les Ànimes, i en 1594, després de treballar a Ontinyent per als dominics, va contractar amb el monestir jerónim de Sant Miquel dels Reis les pintures dels retaules de Sant Sebastià i de la Magdalena, en els quals va treballar fins a 1597. Aquest mateix any va contractar la pintura i daurat del retaule major de la parròquia de l'Asumpció d'Alaquàs que és, amb el retaule de Sant Josep de la mateixa església (1612), el punt de partida per a definir el seu estil, caracteritzat per la repetició dels models joanescos, la correcció en el dibuix, els rostres angulosos, una pinzellada dura i minuciosa atenta als detalls i els fons paisatgístics flamencs. Aquests trets són també els que s'adverteixen en el Sant Joan Evangelista del Museu de Belles Arts de València, o en les taules d'un primitiu retaule dedicat als Misteris del Rosari, conservades en l'església de Santa María d'Alcoi, entre altres obres atribuïdes al pintor.
En 1607 es trobava a València, on havia fixat la seua residència, documentant-se-li entre els directius del Col·legi que amb caràcter gremial els pintors valencians es proposaven crear, en el qual ostentava el càrrec de conservador, encara que va seguir viatjant per a realitzar treballs fora de la capital: retaules majors de les esglésies parroquials de Torrent (1607) i Quatretonda (1608-1611) i retaule de La nostra Senyora del Rosari a Vinaròs (1615), tots ells desapareguts. Les últimes notícies que d'ell han arribat, de 1616 i febrer de 1617, estan relacionades amb el citat Col·legi de Pintors, en alguna ocasió reunit en el seu propi domicili, «fora els murs de la present ciutat, entre lo portal de la Mar i lo convent de Nra. Sra, del Remey» i amb els plets sorgits entorn d'ell, en els quals el seu ofici de notari va poder ser d'alguna utilitat.

Cronista Francisco Momblanch

Francisco de Paula Momblanch i Gonzálbez (Alcoi, 18 d'octubre de 1892 - València, 17 d'abril de 1980) va ser un escriptor, historiador, advocat, periodista i publicista.
Els seus pares procedien de Muro d'Alcoi, on va cursar els seus estudis de Batxillerat i Magisteri, treballant com a docent a Borriana i Benilloba. Posteriorment es traslladaria a València per a cursar el Batxillerat i el magisteri docent que va exercir a Borriana i a Benillloba. Instal·lat definitivament a València, va ingressar per oposició en la Caixa d'Estalvis de València, sent director de la sucursal dels Poblats Marítims. Després de la guerra civil i malgrat la dura postguerra, la seua fèrria voluntat li va portar a cursar estudis en la Facultat de Dret de València, on va aconseguir posteriorment el Doctorat. Va consagrar tota la seua vida a la professió d'advocat i la recerca històrica.
En la seua faceta periodística i política, durant la dècada de 1920 va dirigir el setmanari jaimista El Tradicionalista, d'orientació carlista. En les eleccions municipals de 1931 es va presentar a regidor per la Candidatura de Concentració Monàrquica i en les constituents d'eixe mateix any va ser candidat a diputat per València juntament amb els jaimistas Marquès de Villores i Rafael Díaz Aguado i Salaverri.

Durant la Segona República va ser cap provincial de la Comunió Tradicionalista a València. En 1932 arribaria a ser empresonat per protestar contra un ultratge inferit a una efígie de la Mare de Déu, rebent per açò la felicitació del cabdill carlista Alfonso Carlos de Borbón.
Després de la guerra es va doctorar en Dret per la Universitat de València i va exercir d'advocat, a més de dedicar-se a la recerca històrica. 

El 3 de gener de 1949 va ser nomenat Cronista Oficial i Fill Adoptiu de Muro d'Alcoi.
Entre la seua prolixa labor històrica investigadora destaquen: Influencia política de San Vicente Ferrer (1919), La segunda Germanía del Reino de Valencia (1957), Historia de la Villa de Muro (1959), Historia de la Albufera de Valencia (1960) i Al-Azraq, capitán de moros (1977).
Entre altres càrrecs va ser: President de lAssociació de Cronistes Oficials del Regne de València (dècada dels 50) Acadèmic de la Real Acadèmia de la Història (1959), Acadèmic de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i Acadèmic de Número de l'avui Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Distingit amb l'Encomana de l'Ordre Civil d'Alfonso X el Sabio i la Creu distingida de Primera Classe de Sant Raimundo de Penyafort.

Doctor Álvaro López

 En 1914 es va inaugurar el primer nucli de l'actual Hospital de la Malva-rosa: van ser quatre llits per al tractament de malalts de tuberculosi en una xalet proper a la platja sota la responsabilitat del metge Mariano Pérez Feliu.
En el juny d'aquell mateix any el secretari de la Junta Provincial contra la Tuberculosi encarregava a l'arquitecte Vicente Rodríguez Martin la construcció d'un sanatori marítim, sobre terrenys cedits pel Ministeri de Foment en la platja de la Malva-rosa. Deu anys més tard, l'activitat del sanatori començava després de l'estada d'una colònia escolar de xiquets i xiquetes de Saragossa. Era gener de 1925 i es recorda la primera visita dels Reis Mags als 22 xicotets pacients, rebuts amb tots els honors pel director Don José Tomas López Blat i l'administrador Don Joan Heredia. La institució va ser des del principi un referent, i al febrer 1925 el Director General de Sanitat en un discurs oficial lloava la qualitat del servei i prometia millores en l'estructura.
En 1931 Mariano Pérez Feliu va ser nomenat al seu torn director del Complex Sanatori Marítim, que comptava amb 120 llits per a pacients hospitalitzats i 124 en l'edifici de la colònia. L'actual Hospital corresponia a l'edifici principal, al com se sumava la "casa del metge", actualment l'àrea dedicada a l'administració. D. Álvaro López Fernández va succeir a D. Mariano Pérez al novembre de 1932, i va dirigir les seues activitats encaminades al tractament dels malalts tuberculosos especialment afectats de patologia òssia, i altres malalts de l'aparell locomotor, entre ells poliomielítics, alguns traumatitzats, etc... La seua tasca va ser molt important ja que va impulsar l'avanç dels serveis prestats amb la cura de patologies òssies, la poliomielitis, complementant el tractament de la tuberculosi. Durant la Guerra Civil el doctor va ser voluntari a Terol, a Sarrión, amb la Columna de Hierro, cos de voluntaris de matriu anarquista. Durant la seua absència el Sanatori és dirigit per la seua esposa, Donya Juanita Garcia Orcoyen (llicenciada en Medicina el 1925), encara que teòricament estava sota la direcció d'un cómite dirigit per D. Manolo Yunta. Durant aquest període el Sanatori va passar a anomenar-se Sanatori 
Helio-Marino Pablo Iglesias.
Després de la comesa l'Hospital va quedar desmantellat, per a engegar-ho i sortejar els processos depurativos de la postguerra, el Cap Provincial de Sanitat Don Leopoldo Acosta va destituir a D. Alvaro Lopez com a Director del Sanatori, donant-li un lloc de cirurgià i va nomenar el destituït director de l'Hospital de Portacelli D. Antonio Damiá. Durant aquest període que va durar 3 anys, tal com va reconèixer el Dr. Damiá, va seguir sent el Dr. López el director efectiu del Sanatori. L'hospital es va enfrontar a la dura realitat de l'escassetat de mitjans, però gràcies a la dedicació del personal mèdic, els auxiliars sanitaris i de les religioses que servien, es va anar afermant com una de les institucions més respectades de la Comunitat. Va haver-hi gestos de generositat per part dels encarregats en els moments més dramàtics i es van trobar solucions per a recaptar fons, com l'organització d'una loteria que va estar sortejant-se fins a 1960.
Com a anècdota relatar que cada any, l'Athletic de Bilbao en els seus derbis valencians visitava la institució i d'gual manera la Fallera Major: la finalitat era cridar l'atenció sobre aquesta institució modèlica, que segueix exercint la seua tasca per garantir assistència sanitària de qualitat a la Comunitat Valenciana.
El 25 de Novembre de 1997 es va celebrar un acte d'homenatge al doctor Álvaro López Fernández, el qual havia desenvolupat el seu treball des del 28 de novembre de 1932 al 8 de maig de 1974, en reconeixement a la tasca realitzada en eixe hospital en favor de tot el poble valencià, tot recordant la seua persona. Es va destapar una placa que hi feia esment i que va ser inaugurada al novembre de 1997 pel Conseller de Sanitat Joaquin Farnós Gauchia.

Enginyer Fausto Elio

Aquest enginyer de Camins, Canals i Ports se'n diu Fausto Elio Vidarte i no se l'ha de confondre amb un altre enginyer que també té relació amb la nostra ciutat: Fausto Elio Torres. Abans d'arribar a la nostra ciutat, havia dirigit el Port de Tarragona on va deixar una empremta professional molt notable raó per la qual fou nomenat director del Port de València, càrrec que ostentaria des del 1903 al 1910. 
En aquest període i segons un projecte redactat seu es construirà gran part del Dic Nord, mitjançant un original procediment de la seua invenció, basat en monòlits.
També és coautor junt a l'enginyer José María Fuster del tinglats en 1914. Es construeixen a iniciativa del Ministeri de Foment dins del Pla General d'Eixample i Millora del Port de València, l'objectiu del qual era revitalitzar el port com a potència exportadora. El projecte dels tinglados s'iniciarà en 1910, es començaran les obres en 1911 i seran finalitzades en 1914. Se construiran sis tingladoss en el port de València dels quals es conserven tres en l'actualitat, els tinglados números 2, 4 i 5.

El seu estil s'emmarca dins del modernisme valencià amb un llenguatge arquitectònic pròxim al de l'Exposició Regional Valenciana de 1909. Destaca la seua estructura metàl·lica i l'ornamentació típicament modernista amb mosaics amb motius marins i agrícoles, etc.

l

Enginyer Manuel Maese

Manuel Maese va tindre un paper rellevant en el creixement del port de València. Fins a mitjan segle XX el port de València va prendre certa especialització en la taronja, el raïm, l'arròs i la ceba. Les autoritats valencianes de finals del segle XIX van adonar-se que el port de València no era competitiu i estava molt endarrerit respecte dels altres ports semblants que hi havia a Espanya, no tenia les característiques que demanava una ciutat com València. Així que es va fixar com a prioritat fer una   reforma en profunditat que per fi  situara la nostra ciutat en el mapa. Per tant, es va idear un port industrial compost de nous dics exteriors, Nord, Sud i Est. Una nova distribució i serveis dels molls, i el desviament de la desembocadura del riu Túria. Aquest projecte incloïa un primer disseny de tinglados, els quals eren de gran senzillesa enfront dels que finalment es van fer.

El 20 d'octubre de 1896, va quedar aprovat el projecte de «Dics exteriors per a l'eixample i millora del port», redactat pel llavors enginyer-director de la Junta del Port de València, Manuel Maese. Era l'impuls definitiu, es van escometre diverses obres d'ampliació i condicionament del port, entre elles els dics exteriors i el Moll de Llevant on en un dels trossos hi hauria un atracament, en l'antidàrsena, amb 520 metres de longitud. També incorporarà el desviament del riu mitjançant l’escullera del Túria. Així mateix, es va realitzar la pavimentació i urbanització dels nous molls amb la construcció de tinglados d'estètica modernista, així com d’altres obres destinades a millorar la comunicació del port amb la ciutat.  Els tinglats, l’estació marítima, els docks comercials, varadors i duana es van materialitzar entre els anys 1910 i 1930. que van culminar en 1931. Els tinglados foren necessaris  a causa de l’augment del tràfic de mercaderies, i el seu emmagatzematge. Tots aquests projectes es van poder executar gràcies a la seua inclusió en el Pla General d'Obres Públiques, desenvolupat pel Comte de Guadalhorce, Ministre d'Obres Públiques en aqueixa època.

Si bé les obres del projecte de Maese s’havien iniciat al 1988, s’aturaren sense èxit al 1903, però finalment s’estendrien fins 1931. Prova de la consideració del Port com a espai econòmic important foren les visites dels reis en els primeres dècades.

En conclusió, la configuració portuària que tenim en l'actualitat es deu en gran part a les obres iniciades en els últims cent anys, encara que serien concretament a partir de 1924, quan s'aconseguirien finalitzar les obres projectades per l'enginyer de la Junta del Port, Manuel Maese. A finals del segle XX es va mamprendre un segon eixamplament que ha tornat a redefinir el Port de València i l’ha situat al capdavant dels ports espanyols.